Ja tenim les 40 cançons del 2015 i torna un dels debats que cada any es presenta abans del Festival, l’idioma de les cançons. Aquest any és un dels que l’anglès domina de manera més aclaparadora com a llengua de les cançons a concurs, 34 dels 40 països canten en aquesta llengua. Si descomptem els països a on l’anglès és oficial (Regne Unit, Irlanda, Malta i Australià) ens trobem amb què un 75% dels participants usen una llengua aliena al seu país.
La veritat és que és un debat molt que ve de molt antic, més concretament del 1965, any en què Suècia va elegir participar en el Festival celebrat a Nàpols amb la cançó «Absent friend» totalment en anglès. A l’any següent es va establir per primera vegada la regla que obligava a tots els països a cantar en la seva llengua. El màxim que es podia fer era afegir alguna paraula en un altre llengua. Aquesta norma es va retirar del 1973 fins al 1977, quatre anys en els quals molts de països varen cantar en anglès i en els que dues de les 4 guanyadores varen ser Suècia i Holanda cantant en aquesta llengua. L’any 1977 es va tornar a establir la norma d’usar la llengua pròpia (es va fer una excepció l’any 1977 amb Alemanya i Bèlgica que havien triat cançó en anglès prèviament a la norma) i durant 22 anys es va mantenir en vigor. Es permetia usar en alguna frase o el títol de la cançó un altre idioma, però de manera molt limitada.
L’any 1999 el Festival va viure una revolució (pot ser influïda per la victòria de l’any anterior de Dana International que va aportar nous aires al Festival) que va dur la desaparició de l’enyorada orquestra en directe i l’eliminació de la regla de l’idioma. El món escoltava ja de manera aclaparadora la música en anglès i era mal de fer que el Festival ignores aquest fet. Des de la reintroducció de la llibertat de llengua, només ha guanyat una vegada una cançó en idioma diferent a l’anglès. Va ser al any 2007 i la cançó estava cantada en serbi.
Si donem un cop d’ull a les estadístiques, veiem que durant tota l’historia del Festival s’han pogut sentir a l’escenari un total de 58 llengües (dues d’elles inventades representant a Bèlgica 2003 i a Holanda al 2006). Hem vist llengües minoritàries a Europa com l’udmurt (llengua del nord dels Urals a Rússia, usat per les padrines russes del 2012) el carelià (llengua finesa usada per aquest país el 2010), el bavarès (Àustria 1971), el retoromànic (Suïssa 1989), napolità (Itàlia 1991) cors (França 1993), alt alemany (Àustria 1996), bretó (França 1996), samogitià (Lituània 1999) võro (Estònia 2004) o romaní (Txèquia 2009). Inclús podem anar una mica més lluny de les fronteres europees i podem trobar cançons cantades (en part) en idiomes tan exòtiques com el tahitià o el suahili.
El català ha estat present en el Festival gràcies a les participacions d’Andorra, que sempre ha usat aquest idioma o l’ha mesclat amb l’anglès. L’Estat espanyol no ha dut mai cap cançó en llengües cooficials com el mateix català. La vegada que més a prop es va estar va ser quant Joan Manuel Serrat va expressar la seva voluntat d’usar aquesta llengua l’any 1968 amb el famós «La, la, la» que va donar la victòria a Massiel, però com tots sabem, no va poder ser.
Aquest any pot ser es un dels més monolingües de l’historia del Festival, però com hem pogut comprovar, no és correcte dir que Eurovisió no recolza la varietat també en l’àmbit lingüístic. Això sí, el que personalment trobo molt a faltar actualment es que els artistes participants gravin versions promocionals dels seus temes en altres llengües europees. Casi cap cantant ja ho fa, tot una llàstima!!
Lluís Ramis, Mallorca
OGAE ANDORRA 